dissabte, 11 gener de 2014

INNOVAR EN 4D


El 10 de gener, convidat pels amics de l'Institut de Ciències de l'Educació vaig ser a Bellaterra, on organitzaven la IXa edició del seu fòrum d'educació amb el títol 'Innovació i treball en xarxa. Nous escenaris i nous requeriments per a l'educació i els seus professionals'.  Moderada per la Ma Carme Armengol (professora del Dep. de Pedagogia Aplicada de la UAB, vaig compartir taula rodona amb la Roser Argemí (Fund. Jaume Bofill) i la Carme Oriol (Cap d'Estudis de l'escola Joan Maragall, de la xarxa d'escoles que aprenen de l'ICE de la UAB). Cadascú de nosaltres va començar introduïnt les seves experiències, i cal dir que tant la feina de la Roser Argemí amb el programa Magnet com el també increïble treball de la Carme, demostrant que el bon treball i el convenciment poden compensar les adversitats, em van impressionar. El debat va continuar amb interessants aportacions del públic. 

En el meu cas, la meva aportació va iniciar-se a partir d'exemples concrets de projectes en els que estic treballant enguany.  Intentant demostrar que la innovació efectiva és aquella que contempla les seves 4 dimensions i que vetlla perquè hi siguin presents de manera equilibrada.

La primera dimensió seria la personal. Pensant, sobretot, en els alumnes (també els professors, els pares…). Però la prioritat ha de ser sempre per als primers. Tots aquells projectes que es fan amb l'objectiu únic de guanyar premis (que n'hi ha) o de fer negoci (i no només llibres de text) i que es desvien d'aquesta orientació, en no tenir ànima, difícilment acabaran sent innovadors. Al menys segons la meva visió. I quan dic els alumnes em refereixo a TOTS (sí, en majúscula). Els acadèmicament bons, però també els que no ho són. Els que aniran a la universitat, però també els que no. Em perdonarem, però els meus 21 anys dedicats a l'atenció a la diversitats m'han marcat.

L'exemple que vaig posar per il·lustrar aquesta primera dimensió va ser el d'Ambúrnia, proposta conjunta entre l'INS Cal Gravat de Manresa, el meu institut, i la Fundació Rosa Oriol. El projecte ens permet que un grup reduït d'alumnes de 2n d'ESO pugui adaptar el seu currículum incorporant-hi el treball als seus horts ecològics i el banc d'aliments. I per què el nom d'Ambúrnia?  Doncs perquè és un estri de pagès, un recipient, destinat a emmagatzemar oli, most … de manera que la seva mida i pes és suficientmentment gran com per a  encabir-hi el màxim de producte però el suficientment petit com perquè entre una o dues persones pugui ser transportada sense mitjans mecànics. És el primer any i amb el Toni (director), la Lídia, la Carme, la Pilar, la Mònica i tots els que hi estem treballant (alumnes, persones de la Fund. Rosa Oriol, pares i institut) estem fent-lo créixer i disfrutant-lo amb el convenciment no pas de que sigui innovador sinó efectiu i profitós per al grup d'alumnes al que va destinat.

Una segona dimensió seria la de l'aula. I de les quatre, és l'espai on s'hi produeixen més intents d'activitat innovadora. I permeteu-me que us digui que la que es fa sovint es produeix de forma anònima. Sí, perquè ahir amb el Jordi Adell, el Joan Badia i el Sebas (vam anar a ver una cerveseta en acabar les sessions), comentàvem que als fòrums, les jornades congressos, etc. i sobretot si són fora d'horari escolar (llegiu divendres tarda, caps de setmana, vacances d'estiu…), sempre hi veiem les mateixes cares i escoltem les mateixes experiències. S'hauria de poder fer alguna cosa per fomentar que les persones que fan coses interessants a les aules (que no són pas poques), tinguessin facilitats per difondre en aquests escenaris la bona feina que porten a terme. El problema d'aquesta dimensió és que la pràctica totalitat de la innovació que s'hi pot portar a terme no és sostenible. És a dir, per exemple, que massa sovint els projectes duren el que aquell professor o professors que les porten a terme són al curs, al cicle o al centre. Perque … quantes vegades un projecte s'ha mort en marxar el professor que el portava?  Si mireu la presentació que acompanya aquest post, la imatge que identifica aquesta segona dimensió seria la de la bicicleta estàtica. Precisament és això: sovint ens fotem un fart de pedalar i no ens movem de lloc. En alguna ocasió, accions aïllades amb bona intencionalitat innovadora han resultat fonts de conflicte. En conec algun exemple de mestres i professors a qui molesta que el seu paral·lel, o el del curs anterior (si sobretot fa que els alumnes aprenguin més i millor),  acostumen a posar pals a les rodes per no quedar en evidència. Els perjudicats, com sempre, els alumnes. 

D'exemple d'aquesta segona dimensió vaig posar d'exemple un treball enmarcat a 1r d'ESO (socials). Per treballar la hidrosfera, una de les activitats principals que vaig proposar va ser la d'organitzar creuers per mars, rius, llacs, de tot el món. Per això vam utilitzar el moodle que ens facilita l'ICE de la UAB, donant entrada als dos grups de primer, junts al mateix espai virtual. Prèviament vaig seleccionar un munt de possibiliats (Carib,  Noruega, riu Volga, illes gregues …)  i ells, per grups, n'havien d'escollir un. Quan entraven al moodle es trobaven (vegeu la diapositiva a la presentació de dalt) amb un espai-fòrum on a la capçalera tenien una oferta comercial (real) i un enllaç a una Webcam en la que es veia algun dels punts del recorregut a temps real. En alguns casos, els alumnes van arribar a trobar webcams instal·lades al pont dels seus respectius vaixells. A partir d'aqui feien una recerca endreçada que va acabar en una presentació (s'incentivava que es fes amb una cosa diferent al Power Point).
Sense entrar en més detalls, i tot i la feinada que va suposar preparar l'activitat, els resultats van ser molt satisfactoris. Fins i tot un parell de mares em varen escriure per dir-m'ho, i que a més a més la rúbrica d'avaluació (que també trobareu a la presentació) els va ajudar a molt a veure el que realment estàvem treballant. Evidentment vaig prendre bona nota dels aspectes millorables, que sempre n'hi ha.

La tercera dimensió, la del centre, es caracteritza per ser la més fràgil. Com ja vaig dir, les dinàmiques de primària permeten millors contextos d'innovació. Per molts motius: L'embut de l'ESO i de la selectivitat encara queden lluny. Però també molts altres com per exemple  que el punt de trobada al centre és únic (aqui cal destacar la intervenció del Màrius Martínez, més tard, que va dir que a un institut-escola una de les actuacions claus va ser la d'eliminar una de les dues sales de profes) i no tenen despatxos, seminaris … Un altre aspecte destacable és que els professors tenen més clara vocació interdisciplinar. 

En moltes ocasions he comentat que d'ensenyants innovadors n'hi ha molts, però de centres innovadors (els de secundària, que són els que coneixo), ben poc tot i la bona intenció. A la taula rodona vaig dir que es podien comptar amb els dits de la mà. Vaig ser massa estricte? Depèn dels criteris, però a banda dels que formen part de la xarxa d'instituts innovadors que coordina des del mateix ICE de la UAB el Josep Masalles (l'IES Poblenou, Montgròs, Les Vinyes, etc.) i quatre més, és difícil trobar els nivells qualitatius suficients, sostenibles i efectius. El repte potser hauria de consistir en dibuixar escenaris (les Zones de desenvolupament proper de Vygotski, vaja) per treure millor rendibilitat del gran potencial que en realitat hi ha als centres. Perquè de gent amb capacitat i ganes d'innovar, d'aprendre, de treballar en xarxa i amb gran sentit de la responsabilitat professional n'hi ha. I molta. Com també hi ha bons liders. Com ara el Ramon Grau (sense desmerèixer altres persones), que em sembla és un exemple per a tots. 

La quatra dimensió és la de la xarxa, la més complexa. Quan parlem de treball en xarxa ho podem fer des de dues mirades ben diferents, que val la pena separar. M'explico:  podem parlar de la xarxa com a canal de comunicació i intercanvi professional entre educadors, però també de xarxa com a 'sinònim' de projectes telecol·laboratius. També es donen casos, com els d'Espurna, la Xarxa LaceNet, Webquestcat, Novadors on conflueixen les dues.

És evident que la proliferació i popularització de blogs, piulades, facebooks i fins i tot grups de güasap (ahir mateix vam estrenar el de profes del projecte Ambúrnia) ha generat sinèrgies comunicatives molt productives (també molt 'soroll' paral·lel, malauradament). Personalment, des del descobriment de Twitter (gràcies als amics de Novadors, cal dir-ho), les interessantíssimes aportacions de companys m'han enriquit enormement. Com vaig comentar ahir, aquestes xarxes han atenuat la solitud que molts ensenyants pateixen als seus centres.  Especialment els que ens dediquem a grups de diversificació curricular. En tot cas, és indiscutible que la presència a la xarxa afavoreix els processos d'innovació. Per mots motius que potser expliquem un altre dia.

Sobre aquesta quarta dimensió també tenim els projectes telecol·laboratius. És un tema que des de l'any 1990 coneixo força bé (n'he creat, hi he participat amb alumne si n'he coordinat uns quants) i sobre el que cal encara avançar molt, començant per la definició. De la mateixa manera que els processos d'innovació, des de la perspectiva de l'ensenyant, consten de 4 dimensions, els projectes telecol·laboratius també en tenen, de dimensions. D'això potser en parlem un altre dia amb detall

Un bon exemple de treball telecol·laboratiu el tenim en els plans d'entorn. Perquè els ensenyants, les administracions, els ensenyants, pares, alumnes … també telecol·laboren. Ho estem vivint en el projecte Ambúrnia dels que us he parlat. Compartim correus, piulades, moodle, Güasaps. Però també el xapo quan anem a l'hort i el bolígraf quan som a l'aula.

Sense desmerèixer altres iniciatives interessantíssimes ja fa uns quants anys posava Lacenet com a exemple de xarxa ideal. Ho feia perque equilibrava presencialitat amb virtualitat de manera excepcional.  I perquè els seus projectes, com ara el Passeig pel Bages, neixen i es desenvolupen al territori (a destacar les probades presencials amb alumnes d'aquest i de 'Sàlix i els sentits').

L'exemple d'aquesta 4a dimensió que presentava a la tarula rodona era Espurna. Una proposta impulsada per l'ICE de la UAB (Josep Masalles, Josep M Tatjer i Montserrat Pérez)  i el Departament d'Ensenyament (amb la col·laboració de la Fundació Aplicació de Callús) en la que la Montserrat Vert, la Mònica Valverde, la Rosa Soler, la Maria José Lasala i l'Esther Sancho juntament amb 50 col·laboradors mantenen des de fa més de 7 anys una xarxa que facilita propostes i material educatiu de primer nivell. Espurna, que neix de la sensibilitat per a la diversitat continua viva i tot i les inevitables restriccions, continua bellugant amb força.

Tots els projectes evolucionen i hi ha un component que ahir vaig oblidar posar sobre la taula (el tenia apuntat però se'm va oblidar) i que és el de la generositat. Hi és present en cadascuna de les 4 dimensions i potser és un dels factors que més afavoreix la innovació. 

Un altre és el de l'evolució. L'exemple clar és el de la Barcelonada 2.0. Un projecte que va néixer a l'INS Cal Gravat de Manresa i que en aquesta segona edició ha passar a ser un projecte LaceNet en el que hi participaran 6 centres de la Catalunya Central.

Finalement, dues darreres coses (els 20 minuts no em van donar per a més): La primera, destacar que la innovació és una actitud que cal fomentar -també- en totes les seves dimensions. Des de la 'de dalt', però també ha de ser entomada com bé diu Howard a la primera diapositiva de la presentació, des de cada 'passatger'.

I ara sí, per acabar, unes paraues d'agraïment a aquelles persones que són darrera de les escoles i dels seus ensenyants. Les que formen part dels serveis educatius, dels ICE, de les Institucions i d'aquelles unitats de l'Administració que animen i recolzen actuacions innovadores. En el cas més proper que coneixo, cal felicitar  la Fundació Aplicació de Callús (va per tu, Ramon Fons!) l'ICE de la UAB i tots els seus membres per contribuïr a la innovació d'aquest país. A partir de l'organització d'aquestes jornades, però també per fer possible projectes, els grups de treball i tantes altres coses.












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada